Negra llet de l'alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d'un xiulet fa venir els seus mastins
d'un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa
Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
Crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres i vosaltres continueu tocant per a la dansa
Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al migdia i al matí et bevem a la tarda
bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps
Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d'Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s'hi jeu estret
Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d'Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d'Alemanya el seu ull és blau
t'encerta amb bala de plom t'encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l'aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d'Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
Fuga de mort
Paul Celan
jueves, 26 de abril de 2007
Robert Antelme: L'ESPÈCIE HUMANA
Robert Antelme deia després de sobreviure a Buchenwald: "Durant els primers dies que van seguir al retorn, tots vam ser víctimes d'un autèntic deliri, tots volíem parlar, ser finalment escoltats".
Robert Antelme ingresà el 1943 al grup de la resistència francesa que encapçalava François Mitterrand, juntament amb la que aleshores era la seva muller, Marguerite Duras. Tenia vint-i-cinc anys. El 1944 va ser detingut per la Gestapo i deportat a Buchenwald, Gandersheim i Dachau, d'on va sortir el maig de 1945. En ser alliberat, Antelme pesava trenta-cinc kilos i patia de deliri tòxic per tifoidea. En tornar a França, va començar a escriure immediatament la memòria d'aquesta temporada a l'infiern que seria L'espècie humana, publicada el 1947 en una petita editorial fundada per Marguerite Duras i Dionys Mascolo.
FRAGMENT:
Las conversaciones de los compañeros proseguían en voz más baja, pero ahora miraban hacia Gaston. Gaston dijo poco más o menos lo siguiente: “Camaradas, hemos pensado que era necesario aprovechar una tarde como ésta para pasar un rato todos juntos. Nos conocemos mal, nos chillamos unos a otros, tenemos hambre. Tenemos que sacudirnos. Han querido convertimos en animales haciéndonos vivir en unas condiciones que nadie, digo bien, nadie podrá jamás imaginar. Pero no se saldrán con la suya. Porque sabemos de dónde venimos, sabemos por qué estamos aquí. Francia ha sido liberada, pero la guerra continúa, aquí también continúa. Si a veces no somos capaces de reconocernos a nosotros mismos, es porque ése es el precio de esta guerra y tenemos que aguantar. Pero, para aguantar, cada uno de nosotros tiene que salir de sí mismo, tiene que sentirse responsable de todos los demás. Han podido desposeernos de todo pero no de lo que somos. Todavía existimos. Y ahora ya se acerca, llega el final, pero para aguantar hasta el final, para hacerles frente a ellos y a ese desmoronamiento que nos amenaza, os lo repito, tenemos que aguantar, apoyarnos y estar todos unidos”.
La especie humana,
Robert Antelme
Robert Antelme ingresà el 1943 al grup de la resistència francesa que encapçalava François Mitterrand, juntament amb la que aleshores era la seva muller, Marguerite Duras. Tenia vint-i-cinc anys. El 1944 va ser detingut per la Gestapo i deportat a Buchenwald, Gandersheim i Dachau, d'on va sortir el maig de 1945. En ser alliberat, Antelme pesava trenta-cinc kilos i patia de deliri tòxic per tifoidea. En tornar a França, va començar a escriure immediatament la memòria d'aquesta temporada a l'infiern que seria L'espècie humana, publicada el 1947 en una petita editorial fundada per Marguerite Duras i Dionys Mascolo.
FRAGMENT:
Las conversaciones de los compañeros proseguían en voz más baja, pero ahora miraban hacia Gaston. Gaston dijo poco más o menos lo siguiente: “Camaradas, hemos pensado que era necesario aprovechar una tarde como ésta para pasar un rato todos juntos. Nos conocemos mal, nos chillamos unos a otros, tenemos hambre. Tenemos que sacudirnos. Han querido convertimos en animales haciéndonos vivir en unas condiciones que nadie, digo bien, nadie podrá jamás imaginar. Pero no se saldrán con la suya. Porque sabemos de dónde venimos, sabemos por qué estamos aquí. Francia ha sido liberada, pero la guerra continúa, aquí también continúa. Si a veces no somos capaces de reconocernos a nosotros mismos, es porque ése es el precio de esta guerra y tenemos que aguantar. Pero, para aguantar, cada uno de nosotros tiene que salir de sí mismo, tiene que sentirse responsable de todos los demás. Han podido desposeernos de todo pero no de lo que somos. Todavía existimos. Y ahora ya se acerca, llega el final, pero para aguantar hasta el final, para hacerles frente a ellos y a ese desmoronamiento que nos amenaza, os lo repito, tenemos que aguantar, apoyarnos y estar todos unidos”.
La especie humana,
Robert Antelme
Primo Levi: SI AIXÒ ÉS UN HOME
Si això és un home
"Els que viviu segurs
a les vostres cases escalfades
als que trobeu en tornar al vespre
el sopar calent i cares amigues:
considereu si això és un home,
qui treballa en el fang
qui no coneix la pau
qui lluita per un tros de pa
qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
sense cabells i sense nom
sense forces per recordar
els ulls buits i el ventre fred
com una granota a l’hivern.
Penseu que això ha passat:
us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
quan us fiqueu al llit o us lleveu;
repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
la malaltia us impossibiliti,
els vostres fills us girin la cara.
Si això és un home"
Si això és un home.
Primo Levi (1919-1987)
El mateix títol del llibre convida a preguntar-nos què és ser un ésser humà i què no ser-ho:
Per a Levi no ser-ho és deixar de pensar, de sentir, de recordar, és deixar que et prenguin el nom i acabar sent una mera màquina que fa allò que li manen, un animal que lluita per la subsistència, arrossegant-se, sense saber què és bo i què dolent, comportant-se com una bèstia.
"Els que viviu segurs
a les vostres cases escalfades
als que trobeu en tornar al vespre
el sopar calent i cares amigues:
considereu si això és un home,
qui treballa en el fang
qui no coneix la pau
qui lluita per un tros de pa
qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
sense cabells i sense nom
sense forces per recordar
els ulls buits i el ventre fred
com una granota a l’hivern.
Penseu que això ha passat:
us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
quan us fiqueu al llit o us lleveu;
repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
la malaltia us impossibiliti,
els vostres fills us girin la cara.
Si això és un home"
Si això és un home.
Primo Levi (1919-1987)
El mateix títol del llibre convida a preguntar-nos què és ser un ésser humà i què no ser-ho:
Per a Levi no ser-ho és deixar de pensar, de sentir, de recordar, és deixar que et prenguin el nom i acabar sent una mera màquina que fa allò que li manen, un animal que lluita per la subsistència, arrossegant-se, sense saber què és bo i què dolent, comportant-se com una bèstia.
Edicions de K. L. REICH
La primera edició de K.L.Reich. Va sortir en castellà la primavera del 1963 publicada per Seix i Barral.
La primera edició de K.L.Reich en llengua catalana. Es va haver de publicar després de la versió castellana. La va publicar el “Club dels Novel·listes”, del Club Editor, l’octubre del 1963.
La segona edició en llengua catalana. És del juliol del 1968.
Edició de l’any 2001, a càrrec d’Edicions 62, que recull la versió íntegra de la novel·la.
Edició en llengua castellana, de l’any 2002, a càrrec d’Edicions Aleph.
Edició de l’any 2005 d’Edicions 62 (Col·lecció “Educació 62”)
Edició de l’any 2005 del Club Editor (Col·lecció “Club Editor Jove”)
S. Espriu: La pell de brau
SALVADOR ESPRIU
La pell de brau
-
- [XXX]
- Diversos són els homes i diverses les parles,
- i han convingut molts noms a un sol amor.
- La vella i fràgil plata esdevé tarda
- parada en la claror damunt els camps.
- La terra, amb paranys de mil fines orelles,
- ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
- Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
- des de les oliveres,
- l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
- "Diverses són les parles i diversos els homes,
- i convindran molts noms a un sol amor."
-
- [XXXVIII]
- No convé que diguem el nom
- del qui ens pensa enllà de la nostra por.
- Si topem a les palpentes
- amb aquest estrany cec,
- on sinó en el buit i en el no-res
- fonamentarem la nostra vida?
- Provarem d'alçar en la sorra
- el palau perillós dels nostres somnis
- i aprendrem aquesta lliçó humil
- al llarg de tot el temps del cansament,
- car sols així som lliures de combatre
- per l'última victòria damunt l'esglai.
- Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
- si no són lliures.
- Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
- si no som lliures.
- I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
- [XLVI]
- A vegades és necessari i forçós
- que un home mori per un poble,
- però mai no ha de morir tot un poble
- per un home sol:
- recorda sempre això, Sepharad.
- Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
- i mira de comprendre i estimar
- les raons i les parles diverses dels teus fills.
- Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
- i l'aire passi com una estesa mà
- suau i molt benigna damunt els amples camps.
- Que Sepharad visqui eternament
- en l'ordre i en la pau, en el treball,
- en la difícil i merescuda
- llibertat.
Biografia
Va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913.
Els estudis de primària els rebé dels seus mateixos pares.
Estudià la secundària a l'Institut Lluís de Peguera de Manresa.
Ja de ben jove participà en múltiples activitats periodístiques, culturals i polítiques de la ciutat.
En proclamar-se la República, Amat només tenia 17 anys i visqué intensament aquells anys de reconstrucció nacional i de revitalització cultural.
Escriptor,
Intel·lectual,
Home d'una vasta cultura,
Durant aquella època el trobem en un munt d'iniciatives relacionades amb la cultura i la política:
- fou crític de teatre, de cinema, de música, d'arts plàstiques
- va escriure nombrosos articles sobre política i sobre les arts, especialment al diari "El Dia" (òrgan de les esquerres manresanes), que dirigí durant un temps.
- fundà la revista avantguardista "Ara" i la penya del mateix nom, encarregada de promoure tota mena d'actes culturals.
A més:- escriptor
- actiu dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya
- secretari personal de l'alcalde de Manresa
La Guerra Civil (1936-1939):
- va interrompre els seus estudis de dret.
- es féu voluntari de l'exèrcit de la República
- estudià a l'Escola Popular de Guerra de la Generalitat
- fou destinat al front d'Andalusia.
- El juliol del 1939 travessà la frontera.
- Restà un temps als camps de refugiats d'Argelers i de Sant Cebrià, fins que fou mobilitzat com a treballador forçós de la "IX Companyia de Treballadors Estrangers" a Lorraine, prop de la línia Maginot.
- El juny del 1940 fou empresonat per l'exèrcit alemany i mesos després deportat al camp d'extermini nazi de Mauthausen i a d'altres camps de la ribera del Danubi, on hi romangué durant gairebé cinc anys.
- Després del seu alliberament, el maig del 1945, i d'un descans a Andorra, entre el 1945 i el 1946 va escriure l'obra K.L.Reich, en què narra de forma novel·lada la seva experiència als camps d'extermini nazis.
- Aquesta novel·la, atesa la seva qualitat literària i valor documental, ha estat considerada com un "clàssic" dins la literatura universal sobre els camps de concentració i és un testimoni escruixidor de les atrocitats del règim nazi.
- La censura franquista endarrerí la publicació de la novel·la fins el 1963. Dos anys després, l'obra va rebre el premi Fastenrah.
- A partir del seu retorn a Catalunya, el 1946, va viure marginat i silenciat, condemnat a l'ostracisme. No podent tornar a la seva Manresa de sempre per raons polítiques evidents, es va establir a Barcelona.
- El 1962, conjuntament amb d'altres companys ex-deportats, fundà l'Amical de Mauthausen. La constitució de l'entitat –que no va ser legalitzada fins molts anys després- era fidel al text del Jurament de la Deportació fet a Mauthausen el maig del 1945: "L'esclafament definitiu del nazisme és la nostra tasca. I el nostre ideal és la construcció d'un món nou, dintre de la pau i la llibertat".
Altres obres d'A.P:- Ombres al Calidoscopi (1933),
- El Casino dels senyors (1956),
- Roda de Solitaris (1957),
- La pau a casa (1959),
- La ribera deserta (1966) i
- Les Llunyanies (Poemes d'exili) (1999).
Ideari d'Amat Piniella:- aconseguir una societat més igualitària: llibertat i justícia social
- una Catalunya "ben lliure de tuteles i de controls"
- una generació de republicans i catalanistes,
- la deportació de milers de catalans,
- la lluita contra el feixisme,
- el combat de la dignitat humana contra la barbàrie, i
- la denúncia de l’horror nazi que exterminà milions de persones d’arreu del món.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)